domingo, 15 de abril de 2018

L' emigració

Berén deixa de ser un poble reproductiu demograficament a partir dels anys 45, tot i qué el poble és mantingué
molt productiu en termes agrícoles fins pels anys 65.

L’últim casament segons consta en les actes fou el dia 19 de març del 1942. Tal volta, en sortiren nous plançons i
esqueixos, no vull anar errat; en foren vuit, després hi va haver-hi un llarg període sense cap naixament fins a l'any
1959 que fou l’últim.  Malauradament cap d’ells no s’hi pogueren arrelar profundament, de poc en poc i de manera pausada i  per motius de la vida i del destí, de cadascú emprengueren nous camins. El fenòmen migratori del poble de Berén fou del cent per cent, la causa fou la recerca d'una vida millor econòmicament i socialment.

Malauradament Berén, sembla, encara i d’una manera molt minsa, hi apareix una petita llum d’esperança i d’una alenada d'aire fresc, benvingut sigui!

Sortosamemt el dia 20 de juny vam tenir la joia de fer-hi un nou casament després de 73 anys que en fou l’últim.

Enhorabona!

Berén, tinc una presunció, amb la mesura qué alguna persona tinguí temps i el doni pel bé del poble s'hi hi faran
quelcom de millores.

Aquest estiu ja s’han fet algunes millores comunes, per citar-ne algunes: la col·locació de plafons de ceràmica
informatius de carrers, plaça i cruïlles de camins. També vull resaltar d’una manera especial la millora del campanar, del seu llosat sustituin l’envigat i la tisella amb el seu corresponent impermebialització. Però, d’una manera molt especial la recuperació de la campana. Alliberada de l'última guerra espanyola gràcies a una bona persona de Cal Sastre qué va fer posible fer canviar l’opinió d’un escamot d’insurgents militars. Avui en dia, aquesta joia és troba recollida a l’esglèsia de Noves de Segre. Esperem pel quinze d’agost col·locar-la de nou al seu lloc adient. Mossèn Antoni Miravet amb bon ensert i precaució fou el qui la va guardar en un lloc més segur tots els anys que Berén quedés deshabitada.

Berén ha recuperat l’estri que tants cops ens ha donat bones i no tan bones noves.

Ja la tenim aquí!!!

sábado, 8 de febrero de 2014

Foto estudi i cal Malgà

Aquesta fotografia correspon cap als anys 1950, totalment diferent d'ara es pot veure que cal Malgà no es al mateix lloc i la campana llavors formaba part del patrimoni, la qual es guarde a l'esglesia de Noves.

                                                                Campanar i estudi 1950

jueves, 28 de noviembre de 2013

Entre Andorra i Catalunya

Aquesta excursió per la frontera andorrana la vaig fer amb la meva filla i el seu xicot i volia penjar-la al blog, ells la van viure així...


Quan amb la Seta vam proposar-li al Ton fer l'excursió aviat va dir que si. No era un problema si la sortida tenia cinc quilòmetres amunt o avall, el meu sogre porta ja més d'una edició als peus de la Matagalls-Montserrat, la Circular al Pantà d'Oliana i la Ruta dels Castells de la Segarra. 


Ell és d'idees fixes, vol fer una cosa i la fa! Aquest estiu va voler fer la Cavalls al vent i se n'hi va anar tot sol... i com que se li va posar bé unes setmanes després se'n va anar cap al Parc Nacional a fer la Carros de Foc, pim pam!

Un cop havia tornat de la Carros i en parlavem tot dinant em deia:allò si que és un mal terreno (referint-se a la Carros), la Cavalls reeee, només caminar. Al Contraix en algun punt t'hi havies d'agafar amb les mans. jejejejeje!

La sortida d'andorra va acabar tenint una longuitud d'uns 21 quilòmetres amb 1200 metres de desnivell positiu. A tenir en compte el pas pel Coll de la Barra, sempre venta de valent.

En la primera part del recorregut es va a cavall entre la frontera Andorrana i Catalana. Es poden visitar diversos bunquers pertanyents a la Linea P (linia entre el Cap de Creus i el Pais Basc que contava amb uns 10.000 bunquers). 

Sota la Serra de la Múria un també se n'adona de que la zona va ser un lloc calent pel que fa al contraban que passava d'Andorra a l'Alt Urgell, les restes de vehicles n'han deixat emprenta.

És una sortida que aquest any miraré de fer amb esquís si la neu ens ho permet, apa ens veiem a les fotos!

El Pic Negre


Arribant al Pic Negre

De camí al Monturull 


El Perafita o Tossal de la Truita


Dalt del Monturull


Dalt del Monturull


El Coll de la Barra


Pare i filla arribant a la Collada de Pimes


Un dels bunquers


Track del recorregut

LA SEGA A BERÉN


Eus aquí que una de les activitats més habitual al poble de Berén, de la mateixa manera que en altres pobles de la contrda, era la sega i les feines que l'acompanyaven, com ara el batre i la venta. Aquestes activitats agrícoles es desenvolupaven durant el mes d'agost, i d'aquesta feina en depenia en bona part la subsistència dels pobladors de Berén durant la resta de l'any.  

Al petit poble de Berén encara és hora que hi arribi la maquinaria moderna. Així, tallar el blat era una tasca totalment manual i l'estri principal en aquesta activitat era el volant. L'estri s'agafava amb la dreta mentre la mà esquerra es protegia amb el soquet. Igualment, també es feia servir la dalla, amb l'acoplament del rampill.

El segador, a mesura que tallava el blat, anava fent les gavelles, mentre una persona que venia per darrera era l'encarregada de lligar. Amb un parell de gavelles es formava la garba, lligada amb un menuc.
Del propi blat, anomenat vincill, es feia un nus amb el garrot. Aquest era el sistema més corrent de treball per aquestes contrades. A continuació s'havien de fer els caballons o garveres. Els caballons eren d'once garbes i les garberes eren il·limitades. Aquesta feina es feia al trós, on es secava el blat o s'acabava de madurar.
Posteriorment, les garbes eren transportades a l'era. En aquest punt, la feina més dura, era el batre, on es separava el gra de la palla. 
Les formes en que es podia batre eren, entre altres, amb les potes d'un parell d'animals de peu rodó donant voltes per l'era o fent tirar un trill per damunt la palla. La màquina de batre a Berén no es coneixia. 
Per últim, a la venta es separava el bolló del gra per deixar-lo net, mitjançant un ventador. 





BREU HISTÒRIA DE BERÉN


En un recull del llibre 'Espill', s'anota que pels volts del segle XVI, el poble de Berén estava habitat. El recull diu així: "en lo loch de castell de Berén habiten Anttoni Freixa qui te lo cas-
tell i fortaleza de Berén i és bona fortaleza,Anttoni Bonet,Joan Baró".

Hem de pensar que, per aquelles dates, s'estava passant la pesta negra, una malaltia que provocà gran mortaldat entre els pobladors d'aquests llogarrets. Altrament, aquesta situació provocà que molts masos quedessin deshabitats. 

Per altre costat, a principis del segle XX, a Berén s'hi compten fins a vint-i-tres focs i més d'un centenar de persones. Cal anotar que en aquest període encara no existeixen unes estadístiques fiables a nivell de poblament i es conten el número d'habitants segons els focs, es a dir, les cases per a cada poble. 
En aquest període, el poble de Berén tenia un capellà però encara no disposava d'escola. 

L'economia d'un poble es mesurava des d'antic pels caps de bestiar que tenia cada casa. La majoria de famílies però no en tenien. En aquest mateix període s'estima que a Berén hi havien uns vint caps de vacum, quatre matxos, tres mules, dotze ases, cent caps de ovelles i unes cent cinquanta cabres. 

Berén, de la mateixa manera que molts altres pobles de la mateixa contrada, era autosuficient alhora que vivia d'allò que els seus veïns produient. Allò que faltava es comprava als pobles veïns amb els quals existia una relació d'intercanvi molt important.  

També era comú que molts dels pobladors marxessin a la primavera i hivern per guanyar-se la vida i, així, complementar els treballs del camp i amb el bestiar la resta de l'any. En aquest sentit, molts viatjaven a la regió francesa del Rosselló, generalment per a desenvolupar feines relacionades amb la vinya. Molts d'aquests pobladors ja no tornaren al poble.

El procés de despoblació dels llogarrets de muntanya, genaralitzat a mitjans del s. XX provocà una forta devallada de pobladors a Berén. Així, als anys seixanta del s.XX, a Berén només hi vivia una sola persona. 
Sortosament, als volts dels anys vuitanta del mateix segle, els descendents dels antics pobladors de Berén recuperaren bona part dels cultius i recuperaren vivendes que fins aquell moment estaven en runes. 

jueves, 21 de noviembre de 2013

SANT QUIRI I SANTA JULITA


L'ermita de Sant Quirze i Santa Julita, coneguda popularment com Sant Quiri, és situada al cim del puig de Sant Quiri, a l'esquerra del riu d'Aguilar, dominant la confluència dels rius de Pallerols, d'Aguilar i de Castellàs.

Per anar-hi cal prendre la carretera de Noves de Segre a la Guàrdia d'Ares i, abans d'arribar a Anyús, desviar-se en direcció a Miravall, però abans d'arribar a aquest poble, agafarem l'antic camí cap a Berén, només apte per a vehicles tot terreny. En ésser al coll, on cal desviar-se cap al puig de Sant Quiri, s'ha de deixar el vehicle al peu mateix i cercar un corriol que puja pel bosc del vessant de llevant del puig, el qual en una mitja hora de pujada porta al cim on hi ha l'ermita de Sant Quiri. Pel cantó de Berén cal prendre l'antic camí cap a Miravall, en millor estat que l'anterior, fins a arribar al coll, des d'on hom seguirà la mateixa ruta.

L'any 975, en un document de venda d'unes terres situades a la vila de Noves, s'esmenta entre les diferents afrontacions d'aquestes terres, Sanctum Quirichum, que creiem identificable amb Sant Quiri a Berén, i que seria l'única notícia coneguda, fins ara, d'aquesta capella.

El 16 de juny s'hi celebrava un aplec; l'ermita té culte ocasional.
En arribar a l'indret on es troba l'ermita de Sant Quiri, hom pot adonar-se de la importància d'aquest puig com a mirador, des d'on es domina un extens territori que abasta tots els accessos al pla de l'Urgellet, des del congost del Baridà, a Alàs, fins al congost d'Organyà, des dels passos que per l'extrem del Cadí vénen de la vall de Lavansa, per Tost i Adraén, fins als passos que davallen del pic de l'Orri i comuniquen l'Alt Urgell amb el Pallars i, molt especialment, el pas pel congost de Miravall, que porta cap a la Guàrdia d'Ares i Taús.

L'ermita de Sant Quiri es troba en un replà rocallós, a llevant del cim del puig de Sant Quiri, i és formada per una nau rectangular, coberta amb una estructura d'embigat de fusta, i coronada a llevant per un absis rectangular, més ample que profund, cobert amb una volta de canó i més estret que la nau, però que no destaca exteriorment del volum d'aquesta, llevat d'un regruix irregular i curvilini que presenta, a l'exterior, el mur sud.

La porta, en arc de mig punt, s'obre en la façana de ponent, i és l'única obertura que té l'església, en la qual la nuesa dels murs només és trencada per una petita fornícula oberta en el mur sud; prop de l'obertura absidial, i una altra, probablement més tardana, situada al fons de l'absis, que no podem interpretar com a finestres paredades per la manca de vestigis que presenten, en aquest sentit, els paraments exteriors.
L'aparell constructiu és de reble, format per lloses planes, amb una clara tendència a formar filades regulars, i amb les cantonades ben travades, construïdes amb peces triades, de dimensions més regulars, col·locades al llarg i de través, i amb inclusió de nombroses peces de pedra tosca, relativament més escairades, sobretot en el mur sud i en les dovelles de l'arc de la porta. Tot l'interior és arrebossat, i exteriorment els paraments han estat encalcinats, cosa que li dóna un color blanc, que contrasta amb les lloses de gres rogenc que en formen la coberta.

Cal assenyalar l'extrema rusticitat de la construcció, que s'acusa especialment en la manca de verticalitat dels paraments, totalment atalussats cap a l'interior, mentre que exteriorment mantenen una certa verticalitat, i d'elements com els brancals de la porta, totalment inclinats.

La capella de Sant Quiri, en l'estat actual, i sense noves aportacions, no presenta cap element estilísticament definitori de l'època de construcció, però per la tipologia pot ésser inclosa en el mateix tipus que les esglésies de Sant Lluc d'Anyús, ben propera, o de les de Sant Serni de Vila-rubla o Santa Coloma d'Argestues. Tanmateix, tot i la major rusticitat consructiva, no podem deixar de reconèixer-hi un parentiu tipològic amb l'església de Sant Vicenç de Foix, a Lladurs, al Solsonès, tot i que els factors topogràfics que condicionen la tipologia d'aquella església no es donen en cap de les esglésies de l'Alt Urgell que pertanyen a aquest tipus.
En aquest context, to i compartir els dubtes cronològics plantejats per Xavier Barral, cal considerar la possibilitat de veure en Sant Quiri de Berén, i en la seva tipologia, una fórmula local de l'arquitectura catalana anterior al segle XI, amb persistències posteriors a l'any 1000. Aquesta seria la hipòtesi més raonable per a entendre aquests edificis i llur localització geogràfica, tot admetent que ulteriors notícies documentals puguin aportar noves dades a unes formes arquitectòniques tan extremament simples.

A continuació, dues fotografies de l'ermita, abans i després de les obres de reforma que es van duu a terme el mes d'abril de l'any 1994.




lunes, 4 de noviembre de 2013

Història de Berén. Sant Martí de Berén

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ

L'església de Sant Martí és al costat del cementiri, situat a la part alta del poble. Berén és a uns 7 km de Noves de Segre, per una pista que segueix el fons de la vall i va fins a Argestues.
El poble de Berén és situat a la muntanya de Sant Quiri, a la dreta del riu de Pallerols.

La parròquia de Berhen és esmentada en el document de l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. L'any 1030 hi ha documentada la donació d'unes terres situades "in comitatum Orgello, in villa Berenne, in apendicio de Sancto Martino". L'any 1102 el bisbe d'Urgell, Ot, i els ardiaques i canonges de Santa Maria de la Seu donaven a Tedball diverses possessions de l'església, entre les quals consta la parròquia de Berén. En el testament del vescomte Ramon d'Urgell i Castellbò del 1113, aquest deixava a la muller i el fill els béns que tenia a Berén. L'any 1190 la Roca de Berén apareix com a dependència del castell de Castellbò. De fet, en el Spill.. del vescomtat de Castellbò, del principi del segle XVI, Berén és esmentat com "lo loch del castell de Berén", i s'especifica que "és bona fortaleza". Berén formava part de la batllia de la vall d'Aguilar, del quarter de Castellbò, i la seva jurisdicció pertanyia plenament al vescomte de Castellbò.
Berén era cap d'una de les tres parts en què era dividida la Vall d'Aguilar i hi residia un dels tres cònsols que la regien.
L'esglèsia de Sant Martí, del deganat d'Urgellet del bisbat d'Urgell, fou visitada en els anys 1312 i 1314 per manament de l'arquebisbe de Tarragona, com consta en el corresponent llibre de visites. Aquesta església consta també en el llibre de la dècima del bisbat d'Urgell del 1391. Els anys 1313 i 1328 figura documentat com a rector de Sant Martí, Bernat Mercer. De l'església de Sant Martí de Berén depenien les esglésies d'Argestues, ara abandonada, i Miravall. L'actual església de Berén, dedicada a sant Antoni Abat, situada dins de la població i restaurada recentment, està supeditada a la de Noves de Segre.

Actualment, l'església de Sant Martí és un edifici totalment ruinós i embardissat, cosa que priva de conèixer-ne alguns dels detalls, amagats sota les ruïnes o entre les bardisses, o desapareguts. És un edifici d'una sola nau, de la qual ha desapregut la coberta, que probablement era de fusta, i la major part de la façana sud, on devia trobar-se la porta, que no apareix en cap altre mur; és coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d'un arc presbiteral.

En l'absis, descentrada vers el sud, es conserva una finestra de doble esqueixada, realitzada amb pedra tosca. Hom troba una altra finestra de característiques semblants a la façana sud, a l'indret de l'arc presbiteral. A la mteixa façana, al fragment de mur de la nau que esconserva, hi ha una altra finestra, també de doble esqueixada, formada per carreus de pedra sorrenca en la meitat occidental, mentre que la meitat oriental es formada pe peces de pedra tosca. En el punt d'inflexió s'observa com a la resta del parament hi ha una clara línia de fractura, entre el sector occidental, format per un parell de carreu irregular força ordenat, i el sector oriental, que inclou l'absis, on l'aparell és d'un carreu semblant, però disposat de manera menys ordenada.

Aquesta circumstància posa en evidència que l'edifici inicial, al qual correspondria la nau, edifici que pot ésser datat al segle XI, fou reformat, possiblement al segle XII, substituint-ne la part oriental per la capçalera actual.